Andorra - Fugint de l'onada de calor
De vegades les setmanes et pesen i poc a poc sembla que les coses no milloren i no pot anar-se'n més tot a pastar fang. Quan en aquest moment hi sumes l'onada de calor i les ganes d'agafar la BluVan...
Era dijous al vespre i, després d'una setmana de merda, vam veure que els plans del cap de setmana també s'anaven anul·lant poc a poc. Així dons, vam decidir agafar la Blu, fugir de l'onada de calor que hi havia d'haver aquell cap de setmana a Catalunya i marxar cap al nord: Andorra.
On podríem estar millor que allà? Aire fresc, soledat de l'estiu a les muntanyes, estanys i llacs d'aigua freda... I, com no, una amiga del Jofre que portava uns mesos vivint allà i així aprofitàvem per fer-li una visita.
Ordino- Estanys de Tristaina
Ens va una mica molt la festa i, com no podia ser d'una altre manera, divendres no vam marxar després de treballar com havíem quedat. Vam anar a sopar, vam fer unes copes amb els amics i, fins i tot, vam anar a la Festa Major d'un poble del voltant. Quan vam decidir que ja era suficientment tard, vam anar a buscar la Blu i ens vam dirigir cap a Andorra.
Òbviament teniem una son increïble i, mentre jo ja dormia, el Jofre va decidir parar a descansar a un dels llocs mes irresistibles quan són les tantes de la matinada i el teu cos ja no pot més: una gasolinera.
Un cop actius, vam seguir on the road fins arribar al nostre país de destí i, tot seguit, tenint claríssim que fugíem de les multituds, vam anar tirant carretera amunt fins anar a parar a Ordino i, després de fer totes les curves compaginant segona i tercera perquè la Blu no podía més, vam anar a parar als peus dels Estanys de Tristaina. Només hi havia dues furgonetes més i el paisatge era relaxant, fred i preciós, així que vam decidir que era un lloc perfecte per passar-hi el dia i pernoctar.
De cop, per mala sort, va anar-se omplint d'autobusos plens de grups i molts cotxes que volien anar a veure els Estanys. Era horrorosa la imatge de grups i grups de gent que pujaven muntanya amunt per anar a fer tots la mateixa ruta, així que vam decidir que no faríem l'excursió per veure els tres estanys que havíem pensat fer (va ser la nostre gran excusa ja que no som gaire de cansar-nos caminant). Que bonic el moment en el que vam veure que un telecadira et portava fins a dalt de tot de les muntanyes, just a la separació d'Andorra amb França (ni idea de com es deia el cim), on vam poder fer una mica les cabretes, fotografíes postureig de les que agrada a tothom de "mireu que esportistes i sans que som i com ens agrada la natura" i, el millor de tot, que vam poder fer guerra de boles de neu.
Vam passar la nit allà, sense moure la furgoneta, observant les estrelles mentre ens acompanyava la soledat de la muntanya. L'endemà al matí vaig ser l'afortunada de veure com sortia el sol entre unes valls mentre el riu em mullava els peus i notava l'aire fresc a la cara. Per desgràcia, després d'uns instants de felicitat gaudint d'aquell moment que em va regalar la natura, vaig veure brillar una llauna a un costat del riu. Vaig anar a despertar al Jofre amb una bossa de brossa a la mà i vaig dir-li que "ens toca netejar merda dels altres" i així va ser: en deu minuts teníem tres bosses de brossa plenes de plàstics aixafats i, si haguéssim tingut més bosses dins la furgo, segurament encara hi seríem. Gràcies éssers de merda per amargar-me un moment de felicitat absoluta amb la vostre porqueria. El fet és que, tot i la brossa que els humans deixem a la muntanya (ja sigui per despistats o perquè no som conscients del mal que fem a la natura), els peus dels Estanys de Tristaina són un lloc molt tranquil i especial per pernoctar sense cap tipus de complicacions al Juliol, ja que entenc que a l'hivern deu estar ple de furgoneteros de les pistes d'esquí (que estan just allà).
Un cop actius i congelats però ben nets (més endavant us ensenyarem els nostres mètodes de dutxa), vam anar a veure l'amiga del Jofre - ara Andorrana -, amb la qual vam fer una cerveseta i vam sopar tot posant-nos al dia. Va dir-nos que al costat de l'hotel on ella treballava hi havia un mini estany en el qual estaríem la mar de tranquils per poder passar l'estona abans de marxar l'endemà.
La nit va tornar a ser igual de bonica que l'anterior: les cadires Quechua, les estrelles, la llum de la lluna, el fred a les galtes, el soroll relaxant del riu al costat i la calma d'una nit en que només existíem la Blu, el Jofre i jo en aquell petit tros de món.
Vam llevar-nos tard - ens agrada bastant dormir - i vam dirigir-nos al estany que ens va comentar el dia anterior l'amiga del Jofre. Més que un estany era una piscina de plàstic plena de verdet que ho simulava, però a l'aigua si estaba molt bé. El tema de la tranquil·litat també se'l va inventar, sort que no vaig acabar banyant-me despullada perquè es va anar omplint d'humans de diferents edats en un moment (sense oblidar els gossos - i nens - petits i cridaners que els acompanyaven).
Un cap de setmana diferent, fugint de l'onada de calor i amb tota la tranquil·litat que necessitàvem després d'uns mals dies.
Que bonica la vida sobre les rodes de la Blu Van.
Que bonic perdre's per trobar-se.