l'Aplec dels Ports - llengua, tradició i cultura

Som força festivalers. Ens agrada conèixer gent nova i passar-nos hores i hores bevent cervesa mentre saltem sense parar al mig d'un concert. I si és en un festival on els concerts no s'acaben mai, millor.

Una de les coses que m'agrada més dels festivals és la gent. Persones que coneixes allà i que passen a ser la teva família durant dos, tres o quatre dies. Gent amb la que et portes com si us coneguéssiu de tota la vida, que no et jutja encara que no et conegui de res i que t'estima i t'aprecia per com ets (i s'emborratxa amb tu cada dia durant el festival!).

Vam anar a parar al Feslloc perquè l'Èric i en Joan, dos nois de Benicarló que vam conèixer al Festivern, ens van dir que havíem de fer un retrobament festivaler. A Feslloc, mentre ho donàvem tot a primera fila, vam conèixer a la Madoli, la Teresa i la Victòria: tres dones que s'ho estaven passant tant i tant bé al concert de Xavi Sarrià que ens vam veure obligats a deixar-les passar al davant. Recordeu lo de que ens agrada conèixer gent nova que es converteix en família?

L'última nit vam acomiadar-nos. Elles van marxar a dormir més d'hora perquè havien de tornar cap al seu poblet i "ja és tard per estar despertes, que tenim una edat xiquets!". Van comentar-nos que havíem d'anar a l'Aplec dels Ports i, unes setmanes més tard, vam agafar a la Blu i vam començar l'on the road cap a Herbers, el poble on es feia l'Aplec dels Ports aquell any.

Quaranta nou habitants - ganes de tirar-ho endavant fent pinya 

Vam al·lucinar. No només de que fos un festival situat en un poble de 49 habitants i estigues ple de gom a gom amb famílies i joves i gent gran per tot arreu, sinó també pel què el festival representava. Vam ser molt ben acollits, la veritat. El pàrquing de furgonetes estava a dos minuts caminant del centre del poble (no costa massa) i les vistes eren increïbles.

Ens van explicar que al 1978 alguns joves de la comarca dels Ports van reunir-se per solucionar els problemes que hi havia en aquell moment i reivindicar els seus drets, fonamentar el sentiment de pertànyer a una comarca tant petita i d'àmbit rural, defensar la seva llengua, la seva cultura, les seves tradicions... Poc a poc, les reunions van passar a acabar amb danses típiques i les tradicions típiques de cada població i, amb el temps, van començar a posar-hi els concerts i fer-ho tot de caire més festiu. I així, quaranta un anys després, l'Aplec dels Ports continua tenint el gust reivindicatiu amb el que va néixer, considerant-se un festival musical amb elements molt i molt especials, com ara les muixerangues, els balls, les cançons i el molt bon rotllo que hi ha entre totes i tots.

Tothom es coneixia, la Teresa i la Madoli ens van presentar a quasi tota la població de la Comarca. Els carrers estaven plens de festa, els joves bevien cervesa mentre passejaven amb les samarretes de l'Aplec d'altres anys. La gent ens somreia i es preguntava d'on veníem, encuriosits pel fet de que gent de fora de la comarca sabés de l'existència d'aquell festival. Però estaven contents de veure'ns allà. A la barra hi havia tres generacions servint i hi feien torns entre tot el poble per treballar tant servint, com a l'equip de so, com a l'organització del matí, al de la tarda... Una passada. Tots junts feien pinya i, entre tota la gent del poble, tiraven el festival endavant. Simplement, cada poble (ja que cada any li toca a un poblet diferent) s'encarregava de fer que l'Aplec dels Ports d'aquell any fos tot un èxit.

L'Aplec dels Ports - Herbers

Era divendres, sabíem que aquest cop el viatge sería una mica més llarg del normal, així que no ens vam entretenir gaire. Vam acabar de treballar i vam agafar la Blu per dirigir-nos cap a Herbers, un poble del qual no havíem sentit a parlar mai.

El viatge no es va fer llarg: cerveses, l'Spoty i xerrar i xerrar fins a no tenir més tema de conversa. Però quan s'acaba el tema, cantem. I així contínuament, així que els viatges mai se'ns fan llargs. Jo era la guia del GPS (mala decisió per part nostre) així que després de trenta-i-pico voltes que el Jofre no sap que vam haver de fer perquè vaig despistar-me varis cops de la ruta i ens passàvem de llarg a la sortida, finalment vam arribar.

El poble era, literalment, deu cases. La nostre cara va ser de "uau que heavy", la veritat. Pensàvem que ens havíem perdut fins que vam trobar uns xiquets molt simpàtics (dic xiquets perquè els valencians ho diuen així) que portaven una armilla groga i feien unes quantes birres assentats a unes cadires de platja al costat de la carretereta que creuava Herbers. Ens van dir que ja podíem aparcar, que arribàvem justos perquè ells a les dotze tancaven, que havíem de pagar cinc euros per acampar durant tres dies i que anéssim ràpid que hi havia concerts "molt guapos" a l'escenari principal. El bon rotllo que desprenien se'ns va encomanar i així vam fer-ho: vam aparcar ràpid, vam abrigar-nos (collons, quin fred per ser Juliol!) i vam anar direcció els concerts. Vam al·lucinar quan vam veure que l'escenari principal de l'Aplec era a la teulada d'una granja de porcs. En aquest moment va ser quan crec que vam entendre l'Aplec del tot.

Allà ens vam trobar a la Madoli, la Teresa i el marit de la Teresa. Estaven tant i tant contentes, ens feien tants petons i tantes abraçades que havia valgut la pena morir de gana sense sopar per trobar-nos. Com ja hem dit, ens van presentar a tothom, vam estar tota la nit donant-ho tot amb elles (no se'ls hi acaba la marxa!) i vam gaudir de concerts com els de Pupil·les, Xavi Sarrià, Ebri Knight, Los Draps, etc. Tots reivindicaven el mateix. Tots volien el mateix. Llengua, cultura, tradicions, país. I, com deia el lema aquell any: Al despoblament, ni aigua!

Els concerts eren gratuïts i l'única cosa que et demanaven era que consumissis a la barra, ja que ells es paguen el festival amb això. Ningú, ni els més petits, feia botellón i els preus a barra no passaven dels cinc euros. 

La nit es va fer curta i freda. Vam tornar cansats a la Blu i l'endemà vam decidir que faríem una paella valenciana (semblava molt bona idea en aquell moment). Vam anar a la botigueta del poble, que obria només dos dies entre setmana però, com que era l'Aplec, va fer una excepció i va obrir dissabte al matí. Havíem de fer cua a fora perquè no hi cabien més de cinc persones a dins i, un cop vam poder entrar, vam agafar l'arròs i el pebrot i la senyora ja ens va dir que "havíem d'agafar tomàquet, ceba i quatre coses mes si voleu fer paella xiquets", així que li vam fer cas. El que havia de ser una súper paella va acabar sent una massa d'arròs bullit amb quatre trossos de pebrots i cebes i tomàquets però bé, vam acabar tips.

Vam dutxar-nos a la "dutxa improvisada" que van fer els organitzadors allà al descampat i vam anar a veure les moixigangues, ja que la Madoli i la Teresa formaven part d'elles i vam prometre'ls-hi la nit anterior.

Plovia a bots i barrals, el terra relliscava per tots costats i tothom estava a sota les teulades intentant no mullar-se. I, quan semblava que no tornaría a sortir, el sol va treure el cap i va sortir l'Arc de Sant Martí. El poble va omplir-se d'alegria, tothom es feia fotos amb tothom a sota l'Arc, el qual tenia principi i final. Ni fet expressament, tu.

El terra relliscava però era igual: les moixigangues es farien. I allà vam veure a la Madoli i la Teresa donant-ho tot, fent pinya aguantant des de baix. En total eren tres grups de moixigangues que s'ajudaven entre ells a completar les figures que feien. Tres grups de moixigangues que van acabar amb una gran festa l'espectacle que van fer i que ens va estar posant la pell de gallina tota la tarda. I llavors, com qui no vol la cosa, la Teresa va entregar-nos el que, segurament, sigui el regal més bonic que ens han fet mai: El seu primer mocador de la colla. Gràcies.

Vam agafar la Blu i vam anar a comprar tabac al poble del costat mentre els xiquets del pàrquing ens guardaven el lloc. Vam decidir perdre'ns pels caminets que rodejaven el poble. Vam gaudir de la tranquil·litat amb la que conviuen, de les vistes que tenen sort de poder observar cada dia, dels colors daurats del blat, el blau pur del cel i el verd fosc de les poques de les muntanyes que es veuen al final. I llavors el vam veure: el Fèlix.

El Jofre va parar de cop la furgoneta a un costat en plan bogeria màxima i jo li vaig començar a cridar "què fots" com una histèrica. I de cop me'l va ensenyar, i mai n'havia vist un tant i tant gran en llibertat i tant a prop meu (i mira que som de poble de muntanya). Vam posar-li Fèlix perquè pensàvem que li quedava força bé: el Voltor Fèlix. Vaig acostar-m'hi poc a poc i ell va deixar que ho fes fins que va veure que potser ja ho estava massa i, amb moviments lents, va arrencar el vol. Vaig poder notar el soroll del seu batec d'ales i l'aire que aquestes empenyien tant a prop que vaig notar la seva llibertat dins meu. Com no, porto dient Fèlix a tot voltor que veig volar pel cel des d'aquell moment.

La nit va ser curta. Vam sopar una amanida (el Jofre encara deu estar enfadat per això) de llenties amb tot el que trobàvem per la furgoneta que es pogués posar a dins. Vam anar als concerts i es va posar a ploure, però la gent va seguir allà. No parava de ploure i tot es va convertir en fang i bassals, però la gent seguia allà. I per més que plogués, la gent hi seguia. Va ser preciós. 

Vam acomiadar-nos de la Madoli, la Teresa i el seu marit i de tota la gent que, gràcies a elles, vam tenir la gran sort de conèixer. Vam regalar-els-hi la nostre primera pulsera (era la cosa més sentimentalment valuosa de dins la Blu), ens vam abraçar i ens vam despedir del tot. 

Gràcies un altre cop, Blu, per fer-nos arribar al nostre destí gaudint del camí, per ser casa nostre sempre que ho necessitem i per, gràcies a tu, conèixer persones tant i tant boniques.

L'any que ve tornarem amb més ganes que mai a gaudir-te i defensar la llengua, cultura i tradicions amb tu. Així que fins l'any que ve, Aplec! 

I fins d'aquí molt poquet, Teresa i Madoli. M'ha dit un ocellet que ens veiem al Festivern! 

Que bonica la vida sobre les rodes de la Blu Van.

Que bonic perdre's per trobar-se.